22 abr. 2017

La justa dosi

El treball de fi de grau, 
la tesina,
la tesi doctoral…
El treball blablablibliblublu,
la equació aturdidora de sentits,
la polimorfia sintàctica de la síntesis de la erudició.
I es que el cap s’abruma,
amb tanta botjeria.
Si, si, s’ompli d’histories
i continguts,
però...
per a qué?
Títol, carretera i manta.  
Mare, hui no vinc a sopar.
He d’escriure 10.000 paraules
sobre els jardins a l’Anglaterra en el segle XI.
Molt bé filleta, et deixaré
la carn al congelador.
I després de tot açò, que?
Doncs un altre màster,
un altre carrera,
un nou títol.
Un reconeiximent de les meus capacitats i actitus
en un món aillat i perillós.
Aquest mal sà vici
ens consta la salut i els diners.
Es com el subidón de l’heroina,
la baixadeta del Diazepan.
Donam drogues acadèmiques.
Donam a historiadors -homes blancs de gran inteligència.
Donam als majors polítics –eixos que sempre han destacat per la seua eloqüència.
Fulla en blanc,
ordinador,
café i te – perque no?
Jo vull tot açò,
i més.
Vull morir de una saturació de coneixèments,
una explosió al meu cervell,
un arcoriris de rendiment.
La signatura crida,
“mai haura un final”.

No hay comentarios:

Publicar un comentario